FIGUERA D'AGULLES

(Opuntia subulata)(Austrocylindropuntia subulata) Castellà: alfileres de Eva. Francès: opuntia subulata Anglès: Eve's pin,Eve's needle.... Alemany:  oveska, ojekiska. Família: CACTÀCIES.  Floreix: a finals de primavera. Alçada: fins 4 m. Ornamental.

Procedeix de Sud-Amèrica, sobretot de l'Equador i de Perú. S'ha introduït com a ornamental i per fer tanques.

La tija està coberta de tubercles planés amb 1 o 2 espines i té nombroses branques laterals verdes amb moltes espines desiguals agrupades en 3 o 4, rectes i dures ; les fulles son cilíndriques i surten a les punts tendres.

Les flors son vermelloses amb la part interna de color taronja i també fa una fruita verdosa.

MÈLIA

(Melia azedarach) Castellà: árbol del paraíso, cinamomo, melia, agriaz, canelo... Francès: margousier à feuilles de frêne, mèlia faux neem, lilas de Perse.  Anglès: chinaberry tree, cape lilac, persian lilac, bead-tree, white cedar.... Italià: albero dei rosari, albero dei paternostri.  Família: MELIÀCIES.  Floreix: Maig/Juny. Alçada: de 10 a 12 m. Ornamental, industrial.

És un arbre caducifoli que creix ràpid. Les fulles son compostes amb diverses fulletes verd fosc amb les vores una mica serrades.

Les flors de color lila fan molta olor i els fruits son rodons i grocs.

Prové del sud-est  d'Àsia, però com que es fa servir en jardineria sobretot urbana s'ha arribat a naturalitzar a moltes parts del mon.

 

Les fulles serveixen per tenyir teles i sembla ser que també es feien servir per tenyir el cabell de negre i enfortir-lo, però també ennegria la pell.

Antigament, tot i la seva toxicitat es feien infusionar les fulles com a relaxant uterí; els fruits com a purgants i la pela per fer baixar la febre i combatre els cucs intestinals; l'escorça té propietats insecticides i repel·lent d'insectes.

Imatge extreta de plantasyhongos.es

Els fruits son molt tòxics per persones i animals llevat de les aus; els símptomes son vòmits, diarrees, congestió pulmonar, falta de coordinació i parada cardíaca. 

Les llavors en pols es fan servir com a insecticida; tenen un forat natural als extrems i s'han fet servir per fabricar rosaris, potser per això a l'Àsia el consideren un arbre sant.

La fusta es fa servir en zones d'edificis que han de resistir l'aigua i és molt apreciada en torneria.

Té propietats medicinals, però degut a la seva alta toxicitat, no és aconsellable.

CASTELL DE SARRAI - MAS LA PUJADA

El que queda del Castell de SarraÍ...un pany de paret medieval on hi ha incrustat un escut de pedra amb data 1743. La referència més antiga que s'ha trobat del castell és de l'any 1392,esmentat com a casa Sarraïna. En el segle XV figuren com a senyors d'aquest casal els Sarraí, llinatge resident a Cabanes. En el segle XVIII era de la família Prats i Matas que foren ennoblits en aquesta època amb el títol de barons de Sarraí.

(Extret dels Quaderns de la Revista de Girona - LLERS, d'Antoni Egea Codina)

Darrerament era o és de la família Mansión.

L'escut de pedra, incrustat

Mas La Pujada 

Al fons a la dreta, Llers, vista des del Mas la Pujada.

CARBONERES

La carbonera de Sant Llorenç de la Muga 

Fins a mig segle passat, 1.950 +/-, l'ofici de carboner era molt important, perquè el carbó té molt més poder calorífic que la fusta, a més es pot conservar sense que es podreixi i llavors es feia servir per cuinar, per escalfar-se els peus amb els brasers, pels forns, per les barques, pels trens, per les planxes, per fer pólvora...i en sortir combustibles extrets del petroli i l'electricitat va acabar essent obsolet tot i que encara se'n fa en alguns llocs com a Sant Llorenç de la Muga.

Imatge extreta de Viquipèdia 

Era un ofici molt dur i mal pagat; es feia a l'hivern quan no hi havia feina al camp. Ja un temps abans calia haver tallat els arbres -alzina, pi, olivera, ametller- per tal que la llenya fos una mica seca, després calia tallar-la en trossos i començar a fer "la pila"; calia vigilar la carbonera les 24 hores del dia mentre anava cremant.

Per fer la pila cal primer posar els troncs més grossos al voltant de l'ull de la pila i els més petits més a l'exterior, ben junts però deixant espais perquè l'aire hi circuli. Després es tapa amb branques primes o arbusts per tal de poder-la tapar tota amb un bon gruix de terra a fi de que la llenya no estigui en contacte directe amb l'aire.

Un cop s'encén la pila han de passar uns 3 dies perquè la llenya es torri i és quan comença a fer molt de fum i quan és fan forats a la part de dalt i es tiren petits trossos o bitllots per tal de fer pujar el foc, llavors comença la carbonització que és quan la llenya crema sense flama. 

Al llarg d'aquest procés el fum va canviant, al principi el fum és blanc marronós, a mitjà que es va coent ja no és tan blanc i s'enlaira més i quan es torna blavós es que la llenya ja és cuita. 

Com més alta la temperatura millor serà el carbó, tot i que així no en surt tant, haurà eliminat l'aigua i altres productes volàtils de la fusta, però no lo combustible, per això pot cremar sense flama.

Quan el foc ha arribat a terra i ja tot és carbó es deixa refredar es trenca la crosta de terra i s'engruna i es torna a tapar el carbó perquè no s'encengui.

A Sant Llorenç la carbonera fumeja uns 14 dies seguits i crema de 35 a 40 tones de llenya, tota d'alzina, vigilada al llarg de tot el procés per voluntaris.

La pila ja quasi cuita i la barraca carbonera de Sant Llorenç.

FENC

(Trifolium incarnatum) Català: farroig, fe; Castellà: trébol encarnado, escarlata o italiano, farrucha, ferrol, heno, tefla... Francès: trèfle incarnat, o du Roussillom o farouche.  Anglès: crimson clover, italian clover.   Italià: trifoglio incarnato.                             Família: PAPILIONÀCIES.  Floreix: Primavera/Tardor Alçada: de 20 a 50 cm. Farratgera.

Taller de "Les àvies remeieres de la
 Garrota" al Parc de la Tosca de Les Preses.

És una herbàcia anual amb les fulles trifoliades una mica peludes com les tiges.

Les flors -de 75 a 125- estan agrupades en forma cilíndrica i es van obrint des de la base fins la punta de la inflorescència.

És resistent tant a la fred com al calor però necessita dies llargs i força humitat. 

Es fa servir de farratge, però s'ha de segar abans no floreixi perquè els pèls de les tiges i de les flors es tornen rígids i poden fer mal als animals.

També es torna a fer servir com a adob verd, perquè en ser lleguminosa aporta bons nutrients per sols pobres.

Camp al Parc de la pedra tosca a Les Preses

ORTIGA GROSSA

(Urtica dioica) Català: ortiga gran, estrígol (a Cantallops i a Sant Climent Sescebes) (*) Castellà: ortiga mayor, ortiga verde;  Francès: grande ortie, ortie dioïque, ortie commune; Anglès: common nettle, burn nettle, stinging nettle. Família: URTICÀCIES.  Floreix: Primavera/Tardor Alçada: fins a 150 cm.

És d'aquelles que si t'hi acostes massa i no la veus, la notes, potser és de les que primer aprenem a conèixer per les seves "ortigades", donen aquesta sensació de picor i de cremor ben empipadora que pot durar molt poc o fins a 12 hores segons la sensibilitat de cadascú només per haver-la fregat de passada, perquè té uns petits pèls que porten àcid fòrmic. 

El seu nom "dioica" vol dir que té plantes masculines i plantes femenines; té la tija de secció quadrada i les fulles ovalades amb les vores dentades.

És una altra planta considerada una “mala herba” i per contra és una de les que té més aplicacions medicinals i a més és un bon aliment, doncs conté sals minerals especialment de ferro, fòsfor, magnesi, calci, silici, també vitamines A, B5,B2,B1,C, E, K, àcid fòrmic, tanins... i també és una bona font vegetal de proteïnes (quan son seques, és similar en quantitat a les de la soja).

Sempre és a prop de llocs on hi han restes orgàniques – horts, femers, bestiar, vores de recs – la qual cosa provoca la possible toxicitat per nitrats si es bull l’arrel, per això normalment només se n’utilitzen les fulles, tot i que es pot fer servir tota la planta.

Quasi tothom la coneix degut a la picor i la urticària que provoca a la pell si la toquem – els seus petits pèls, carregats d'àcid fòrmic travessen fins hi tot alguns teixits - però més enllà d’aquest inconvenient, només ens dóna que beneficis.

En ser diürètica i alcalinitzant és aplicable quan hi ha dolors reumàtics, gota, sorra a l’orina, i també per contrarestar les dietes massa riques en proteïnes animal

 És astringent, pel que redueix les diarrees; Porta petites quantitats d’una hormona que estimula el pàncreas, l’estómac i la vesícula biliar pel que facilita la digestió i millora l’assimilació dels aliments i per això també fa baixar els nivells de sucre en sang ( hipoglucèmica) tot i que no substitueix la insulina a les persones que la precisen.

És adequada en convalescències, esgotaments, desnutricions; per les importants quantitats de ferro i clorofil·la que té fa pujar la producció de glòbuls rojos, és  tonificant i reconstituent.

En època d’alletament facilita la secreció de llet.

 Atura les hemorràgies siguin nasals o d’excessos menstruals tot i que cal la consulta al metge. Té efectes positius però en regles quan hi ha regles curtes o absents i quan hi ha desordres d'estrògens -Síndrome premenstrual i menopausa-.

Afavoreix les desintoxicacions i redueix infeccions; es molt recomanable en afeccions de la pell com èczemes, acne, caiguda de cabell on a més d’aplicacions directes del suc és recomanable afegir la presa d’infusions de la mateixa planta; també afavoreix l’expectoració i redueix la tos i al·lèrgies millorant els pulmons. 

COM UTILITZAR-LA

Un cop recollida millor amb guants de goma, cal deixar-la reposar unes 12 hores, doncs és el temps suficient perquè després les podem tocar sense cap problema.

La manera més fàcil és com a verdura sigui en truita, crua en amanida, o simplement bullida sola o amb d’altres verdures. Aprofitant la primavera que és temps de “neteja interna” la podem afegir al conegut “caldo depuratiu”  on l’afegirem a l’api, ceba i carrota. Cal utilitzar només les fulles.

El suc fresc fet premsant les fulles o passant-les per la liquadora: un vaset el matí i un altre al migdia i també per aplicar-lo directament a la pell afectada o per mullar una gassa i taponar el nas quan hi ha hemorràgia.

En infusió: 50grs, x lt, i deixant-la reposar 15 mn. 3 o 4 taces al dia.

Fent-la bullir amb arrel i tot 10 mn, per aplicar als cabells.

Fent-la assecar i fumar-la pot millorar la respiració dificultosa.

Externament, amb ortigues recent tallades passar-les suaument per articulacions doloroses i inflamades. Evidentment provoquen molta picor, però en atraure la sang cap a la superfície de la pell descongestiona l’interior de l’articulació. No cal abusar.

Per ben alimentar les gallines.

S’utilitza en agricultura ecològica com a activadora del compost, també macerant-la 8 o 10 dies, es cola i serveix per polvoritzar plantes infectades de pugó i sense colar serveix directament per adob.

També s’utilitza industrialment per fabricar fil similar al lli o al cànem, tints, pasta de paper i evidentment l’utilitzen els laboratoris que la presenten de diferents maneres – comprimits, càpsules, tintures, - per tal que ens sigui més fàcil fer-ne ús.

Com podeu veure és una planta molt beneficiosa, la qual cosa no vol dir que n’oblidem la precaució. Sempre davant del dubte cal consultar al professional.

 

Espero que si en recolliu no hàgiu de gratar gaire; sempre hi ha la possibilitat de retenir l’alè si no tenim més remei que tocar-la, doncs en baixar la quantitat d’oxigen a la pell, surt la picada però la sensació de cremor no és tant forta.

(*) informació facilitada per Na Roser Bech, filòloga.